Lego Indiana Jones

Aquesta setmana s’estrena la última pel·lícula de l’Indiana Jones!

Si voleu recordar una de les escenes més famoses de la primera pel·lícula “Indiana Jones y el templo de la perdición” , podeu veure el vídeo que han realitzat uns fans del lego, perquè amb 5 milions de fitxes han muntat una lego-bola gegant. Pregunteu-li els resultats de la paròdia a l’amo del cotxe del final del vídeo…

 

The Cans Festival vs The Cannes Festival

El Cans Festival (http://www.cansfestival.com) és una mostra d’Art Work i Art Contemporani que es dóna a Londres, en el túnel de sota l’estació Waterloo. Res a veure amb el prestigiós festival de Cine que se celebra aquestes setmanes de maig a Cannes!

El CanFestival és una iniciativa del grafitero més famós de London, Banksy, que fa les seves pròpies i àcides aportacions contra el consumisme i altres problemes socials. La veritat és que són genials!!! No us perdeu: http://www.banksy.co.uk/

¿Quién no conoce a Jack Black?

Tot i que ja tinc els meus anyets, encara sóc devota dels dibuixos animats. Podem dir que les últimes creacions de Pixar, de la que Steve Jobs està al capdavant, o de la DreamWorks, entre l’accionariat figuren nom coneguts com Katzenberg, David Geffen, Paul Allen i l’Spielberg, trenquen la tradició de Disney on primaven els valors com l’amor pur, la valentia, l’honor,… entre d’altres (recordem la Bella i la Bèstia, la Bella dorment, la Ventafocs…) mentre que ara es dediquen a parodiar l’actualitat des d’un punt de vista original i més irreal (sinó que me’n dieu de les nissagues d’Shrek, Monstruos SA, Robots…). Bé, però l’esperada pel·lícula d’aquest estiu és KungFu Panda! Parodia de les parodies de les pel·lícules i sèries televisives d’arts marcials (visca KillBill), KungFu Panda té per prota a un ós panda, doblat per Jack Black. I qui no coneix aquests dies Jack Black? Ja està treballant amb grans directors (podem veure’l encara a les taquilles sota les ordres de Michel Gondry a Rebobine porfavor). I si encara no ens ve a la memòria qui és aquest home -potser el nou JimCarrey?-, podreu trobar una certa semblança amb l’ós panda protagonista de KungFu Panda. Jutgeu per vosaltres mateixos:

Jackie Chan el Gran!

No tinc paraules per demostrar la meva admiració per l’especialista dels especialistes en arts marcials del cine: Jackie Chan. Per demostrar les seves habilitats no us perdeu aquest recull de les millors escenes de pel·lícules que ha fet. I és que el Jackie no ha necessitat mai de dobles… Be Chan, my friend!

Japó – Japan – Nippon: “la terra del sol naixent”

Vacances agost 2007, i les primeres que recordi que han durat més de 15 dies de la meva existència (ja se sap quan hi ha molts canvis de feina, mai queda temps per un mes de vacances!).

Destí: Japó.

Què se’ns hi havia perdut al Japó? l’interès i la fascinació per una cultura oriental, el restaurant rèplica del Sant Pau, el sushi i el sashimi, i un company de l’insti, el Rusi.

D’aquest viatge hem après moltes coses i hem tingut moltes experiències. Ara us explico unes quantes:

• El Japó comprén més de 3.000 illes! Nosaltres ens vam quedar a l’illa central i vam visitar les principals ciutats com Tòquio, Kioto, Osaka i d’altres més turístiques.

• El punt més alt del Japó és el Mont Fuji, un volcà que poques vegades és visible perquè sempre està emboirat. Jo no posaria la mà al foc que hi és, però bé, hi ha moltes fotos i pintures que el representen.

• Japó és un país democràtic i molt pacífic. Els japonesos són molt solidaris amb el turista i l’ajuden amb tot el que poden, i amb el que no, també.

• En l’actualitat el Japó és la segona economia més gran del món en producte interior brut, després dels Estats Units. I això es nota per totes les ciutats: alta tecnologia, edificis i pools d’empreses impressionants, telecomunicacions brutals, serveis públics eficients!!!

• Per contra, només el 15% de la terra del Japó es dedica a l’agricultura. I bàsicament conreen arròs. Així que importen quasi tots els aliments d’altres països, cosa que fa extranyar quan es veuen preus d’uns 20.000 Yens per un meló (quasi 120 €) !!!

• La societat japonesa. Quan fa un temps que estàs visquent al Japó ja pots distingir millor entre coreans, japonesos, filipins, i fins i tot gosaria dir de sud-americans també. Una servidora li semblaven tots iguals, però el Rusi deia que hi havia moltes competències i enveges sobre el punt de vista ètnic. No entraré en detalls, però només dir que les japoneses són guapíssimes i molt coquetes! Renoi, mai havia vist fer cua al lavabo per tan sols pentinar-se o maquillar-se enlloc de per fer les necessitats. Ah! Dels japonesos no en puc dir el mateix, llàstima!

• Tema religiós. Reconec que no sóc molt devota a l’hora de fer rutes de monestirs i esglésies… però l’Andrés i la família Rossell s’havien entestat en vistiar llocs budistes i sintoïstes, que són les principals religions del Japó. Important aquí el tema dels contrastos, a totes les ciutats hi havia temples d’ambdues religions, bé en zones més reservades, o bé, al costat d’un gratacels d’última generació. Com diferenciar-los? els budistes, està clar, a tots els temples hi havia una figura del buda. I els sintoïstes tenien una porta anomenada “tori”, formada per tres pals gegants pintats de vermell com entrada a la zona religiosa.

• El MENJAR!!! Tot i que al principi un s’ha d’acostumar a l’absència de sal i de dolços, la veritat és que tot el que vam menjar estava boníssim. Des dels menjars vegetarians de l’ordre budista, a la carn i el peix del país, tot era fresc i es notava. Hi ha moltes paradetes que venen unes caixes, els bento, amb un assortiment variat de sushis, sashimis i pasta o arròs. A més, per tot arreu trobes màquines de vending per no caure deshidratat (a l’agost quasi estàvem a 40ºC cada dia). Imprescindible: visitar el mercat de tonyina de Tòquio, i també molt aconsellable menjar algun dia per allà. I lo mejor de lo mejor: el Sant Pau de Tòquio (2* michelin!!!), tot impressionant: des de la ubicació, el servei, el menjar i l’atenció que ens van prestar.

Arigato gozai-mas. Sayōnara!

In memoriam Magenta 1890 – 2007

T-Mobile, la gran multinacional europea de telecomunicacions, té patentat el color magenta en alguns països com Alemanya i Holanda, per utilitzar-los solament per la seva imatge corporativa. Així no ens ha d’extranyar que pressionin a altres companyies com “engadget mobile” perquè deixin d’utilitzar el color magenta en el seu logotip. Haurem de canviar totes les tintes a partir d’ara per contentar a T-mobile???

Adéu al CMYK, a la pantera rosa, a la Barbie i els seus vestits, les pink movies, la premsa rosa (aquesta potser m’alegraria per la seva desaparició!), i els Aerosmith ens consolen cantant: “Pink is like red but not quite…”

Més raons per alucinar: http://www.freemagenta.nl